Educant en bloc

Al començament, quan ens van dir que havíem de fer un bloc on havíem d'anar posant tot el que anéssim aprenent, hem va semblar una idea boníssima, però hem vaig trobar amb un problema: el títol.

Volia triar un títol que tingués a veure amb els estudis, amb la idea d'educar amb les noves tecnologies, que tingués "ganxó", però no se'm va acudir res així que el meu bloc es va acabar dient com jo. Que original!

Tanmateix jo he cregut sempre que el títol és l'última cosa que es tria, quan ja saps de què tracta realment allò que has escrit. És com amb els nens: fins que no saps si seran nen o nena no els pots triar un nom.

Doncs a mi m'ha passat quelcom per l'estil. Tot i que això encara tot just comença estem, si més no, a la "recta final" del primer quadrimestre i la carrera ja ha anat agafant forma.

He triat el títol Educant en "bloc" perquè una de les coses que he après des que vaig començar el estudis és que educar no només depèn de l'escola o dels pares sinó que TOT i TOTHOM educa. Així, com diria l'Isaac amb aquest "playing words" volia plasmar la necessitat de educar en xarxa, en bloc, i a través d'un bloc.

On volem anar a parar?

No fa massa vaig rebre un correu electrònic amb aquesta imatge. En un primer moment em va semblar divertida, però desprès em va fer pena perquè plasma, jo diria que massa bé, la realitat dels mestres d'avui.

Fa anys els pares i l'Estat tenien el deure de donar una bona educació i els nens tenien el deure de treure'n el màxim profit. Tot era qüestió d'esforç i de dedicació: de cara a la societat si algú no treia bones notes la culpa era seva i només seva, el mestre segur que estava fent bé la feina. Ara la situació s'ha capgirat: si tu no treus bones notes, és culpa del mestre, que no sap explicar, que et té mania o que et suspèn. Però una cosa està clara: si hi ha algú que no tingui la culpa, de ben segur que aquest ets tu.

I com hem arribat a aquest punt? Fa uns anys vaig llegir un article al diari que deia que la nostra generació seria una generació perduda, mancada de valors i referents. El motiu segons l'autor, el nom del qual no recordo, era que els nostres pares havien tingut una infància marcada per les normes, els càstigs i els "No" i que ara volien viure a través de nosaltres tot allò que ells no havien pogut. En definitiva: ens donaven la llibertat sense exigir-nos la responsabilitat. Segons l'autor era aquí on residia el problema: es tractava que els nostres pares ens donessin allò que no van tenir amb dosis d'allò que sí van tenir: disciplina.

La veritat és que l'ideal seria, tal com s'extreia de l'article, arribar a un terme mig: implicació per part de l'alumne, del professor, dels pares i de la societat. No es tracta de tornar enrere, als mestres transmissius pujats en les seves tarimes, sinó de recuperar la disciplina i l'ordre dins les aules i fer entendre els nens que tenen el privilegi d'estar sent educats. La culpa és de tots i de ningú: uns diuen que són els mestres els que no se saben imposar, altres que els pares no es preocupen de l'educació dels seus fills i deleguen la tasca compeltament a l'escola, altres que ens trobem en una societat buida de valors, altres que diuen que els nens d'avui en dia no tenen respecte per res i els és igual tot...

Jo crec que no es tracta de buscar culpables, sinó de pregunar-nos quin és el futur que volem i treballar tots plegats per aconseguir-ho. Tal i com hem vist a l'assignatura de societat, família i escola TOT educa i per tant és menester de tots posar-nos mans per feina i canviar la situació actual. Només treballant tots plegat aconseguirem un futut millor. I quin és el futur? L'educació.

Un model a seguir

Tal i com es veu al vídeo publicat al blog de la Sandra Cañete, som un model a seguir per als nens. Els nens ens imiten en tot allò que fem, per a ells som un referent, som el que volen arribar a ser. Així, segons el meu punt de vista, sempre que treballem amb nens ens hauríem de plantejar si és això el que volem per a ells, si són aquests els valors i comportaments que volem que tinguin, si som la mena persona que ens agradaria veure reflectida en ells i per tant, si som la pena de persona que volem ser. Així, tal i com s'exposa al llibre "El tono de la ensenyanza" de Max van Manen, en educar ens estem autoeducant perquè estem canviant tot allò de nosalters que no volem per els altres.

La importància de la comunicació

Aquest vídeo és d'un anunci però no sé què és el que anuncia exactament. Em sembla que el vídeo presenta una idea molt import d'una forma molt divertida: la importància de la comunicació i sobretot, la importància de la comunicació amb els nens. Crec que, com a l'anunci, quan estem amb nens sovint escoltem les paraules i no el que realment ens volen dir. Els nens necessiten atenció, necessiten sentir-se importants i escoltats i crec que com a futurs mestres és un fet que hauríem de tenir en compte. Espero que us agradi.

Ser mestres: una gran responsabilitat

La imatge que apareix forma part de la campanya de la FAD de 2003 Todos somos responsables Recordo com em va impactar aquesta campanya, sobretot l'anunci de televisió, i com d'importants em van semblar les reflexions que es van fer a les campanyes en paper, que feien al·lusió a la responsabilitat d'educadors, pares i publicistes en l'educació dels nens. Com a futura educadora m'ha semblat adient posar aquí aquesta campanya, per recordar-me i recordar a tota la resta de companys que visitin el blog el paper i la responsabilitat que tenim com a mestres. Així que ja sabeu, a formar-nos tant i tan bé com podem perquè el "futur" del país està i estarà en les nostres mans!