La competència digital a l'educació primària

Avui ha classe hem estat parlant de la competència digital a primària i el professor Xavier Àvila ens ha presentat dos documents: el llibre de Miquel Àngel Prats (coord.) La competència digital a l'educació primària i el El Pla TAC de Centre del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, amb la finalitat que coneguéssim què se'ns demana des de l'administració en aquest àmbit i que poguéssim valorar les nostres escoles de pràctiques.

Així, el primer document ens parla de la necessitat d'una educació que integri de forma natural els nous llenguatges tecnològics i audiovisuals a l’escola, ja que avui en dia la tecnologia encara es viu amb una gran excepcionalitat dins l’aula i hi ha tendència a veure les TIC com a instruments, eines o aparells tecnològics. Tanmateix, al llibre també se'ns avisa del fet que el procés d’e-a no millora només pel fet d’introduir les TIC a l’aula, sinó que cal que respongui a uns objectius, a uns continguts i a una selecció acurada del programari i el maquinari adequats.

Per a Gros (1999) hi ha dues formes de conceptualitzar l’ús de l’ordinador i les TIC a l’escola. La primera seria l'alfabetització digital, és a dir, el tractament de les TIC com a contingut, amb la finalitat de proporcionar coneixements bàsics per a la utilització de les TIC com a usuaris. En aquest cas els continguts a treballar serien els components i principis de funcionament de l’ordinador, els llenguatges de programació, els entorns operatius i les seves aplicacions, el funcionament i la configuració dels principals perifèrics, l'ús de les aplicacions bàsiques d’Internet i les eines per crear continguts Web. (Prats, 2009, p.30).

La segona tindria a veure amb l'ús de les TIC com a recurs, és a dir, com a mitjà didàctic per aprendre altres conceptes i continguts. Dins d'aquesta podem distingir dues modalitats: aprendre de l'ordinador, és a dir, l'ordinador com a font d'informació i en aquests cas la finalitat del seu ús és al transmissió de coneixement, o aprendre amb l'ordinador, és a dir utilitzar-lo per fer un aprenentatge. En aquest sentit trobem les aportacions de Crook sobre les quatre metàfores de l'ús dels ordinadors.

Posteriorment, se'ns recorda la definició de competència com les capacitats que permeten posar en joc tot un seguit de coneixements, habilitats i actituds digitals per resoldre problemes o situacions complexes. Així, per tenir alumnes digitalment competents  hem de proporcionar-los situacions en que hagin de posar en pràctica els seus propis coneixements, habilitats i actituds digitals per resoldre-les amb solvència.

Així doncs, treballar la competència digital a primària requereix dos 2 grans plantejaments (Prats, 2009, p.40):

1. Plantejament vertical, que fa referència a ensenyar les bases  per “llegir i escriure” a més a més de buscar visió reflexiva i crítica del seu impacte.

2. Platejament horitzontal, que fa referència a l'ús de les TIC com a suport a les altres assignatures/ activitats

Quant al segon document, el Pla TAC de Centre, aquest va ser elaborat pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya amb la finalitat d’orientar les escoles en la implantació de les TIC i en la seva integració dins el Projecte Educatiu de Centre (PEC). En aquest document es presenten, doncs, unes directrius clares per assegurar la competència digital de l'alumnat, la integració curricular, la inclusió digital i la innovació metodològica (Fornell & Vivancos, 2009, p. 8).

El Pla TAC de Centre consta de diferents apartats. El més interessant per la qüestió que ens ocupa en aquest moment és el quart, on es posen de manifest un seguit de punts sobre els quals cal reflexionar pel que fa a l’ús de les TIC a l’escola.

En primer lloc, al document se’ns parla del paper de les tecnologies dins l’aula i la seva evolució durant els darrers 30 anys. Així, mentre que durant els anys 80 les TIC eren considerades únicament com a objecte d’estudi, ja a partir dels 90 van començar a ser vistes com un recurs més per contribuir a l’aprenentatge i es va fer palesa la necessitat d’integrar-les al currículum. Darrerament, cada vegada s’ha fet més evident que la seva implantació no passa per introduir alguns exercicis que n’impliquin l'ús, sinó de trobar els continguts i les tecnologies que facilitin l’assoliment de l’aprenentatge per part de l’alumnat. Així doncs, seguint aquesta idea, s’evidencia el fet que és l’alumne qui es troba al centre de l’aprenentatge i les TIC només són un recurs.

En segon lloc, el document ens demana reflexionar sobre els factors que mediatitzen l’ús de les tecnologies en un centre educatiu. En aquest sentit, ens parla del professorat com a element clau per a la integració de les tecnologies en les pràctiques educatives i ens presenta dos conceptes: les barreres de primer ordre i les barreres de segon ordre. Pel que fa a les primeres, aquestes queden definides al Pla com aquells obstacles que no depenen exclusivament del professorat, sinó que són del tipus operatiu i fan referència al grau d’accés als ordinadors, connexions i programari; a la disponibilitat de temps per planificar i preparar les activitats instructives amb les tecnologies, i al grau d'adequació del suport tècnic i administratiu que el professorat rep per dur a terme aquestes tasques (Fornell & Vivancos, 2009, p. 14).

Quant a les barreres de segon ordre, aquestes són del tipus metodològic i fan referència a les creences del professorat en relació a l’ensenyament-aprenentatge, al paper que han de jugar les tecnologies en el procés educatiu i al tipus de pràctiques metodològiques que adopten (Fornell & Vivancos, 2009, p. 14).

En tercer lloc, al document se’ns parla de la necessitat de conèixer els continguts digitals que tenim a l’abast, ja que aquests sovint són una àmplia font de recursos tant de programari específic com de pràctiques educatives. Tenint en compte aquest fet, el Departament d’Ensenyament ha creat MeRLí, un catàleg de recursos educatius digitals, amb l'objectiu de proporcionar a la comunitat educativa un entorn de catalogació, indexació i cerca de materials didàctics de diverses biblioteques de recursos digitals (edu365, Quaderns Virtuals, JClic, Edu3, Alexandria...) (Fornell & Vivancos, 2009, p. 15).

En quart lloc, el Pla TAC ens presenta les plataformes de centre com a element indispensables per a la implantació de les TAC. Seguint aquesta línia, el document ens parla dels Entorns Virtuals d’Ensenyament-Aprenentatge (EVEA), uns espais virtuals que permeten als alumnes poder accedir als continguts digitals, tant dins com fora del centre, participar en fòrums, compartir coneixements... i als mestres portar un seguiment individualitzat de l’evolució dels alumnes.

Per últim, al document se’ns demana reflexionar no només sobre quins equipaments són necessaris, sinó també sobre l’ús que se’ls hi dóna, és a dir, establir quan l’ús de les tecnologies és indispensable, quan és un recurs i quan és secundari. Compartir aquestes idees entre el professorat pot portar a l’aclariment de dubtes i a la millora de la pràctica educativa.

En la meva opinió és molt útil que les escoles disposin d'un document com el Pla TAC, ja que la meva sensació és que sovint es troben perdudes i les classes d'informàtica es redueixen a ensenyar la utilització de programes. Amb aquest document, doncs, les escoles ja tenen els elements amb els que s'han de centrar si realment volen que les TIC estiguin integrades al currículum de manera transversal.

Treball cooperatiu UDTIC

Des d'UDTIC ens han proposat la realització d'un treball cooperatiu sobre un tema relacionat amb les TIC i amb l'educació. El meu grup, format per l'Adrià Pérez, la Sandra Pérez i jo mateixa, ha decidit treballar els Entorns Virtuals d'Ensenyament-Aprenentatge (EVEA). El tema ens va semblar molt interessant en la mesura que es tracta d'una eina que permet al docent organitzar un entorn d'aprenentatge que traspassa les barreres físiques de l'escola i que permet als alumnes ampliar els seus coneixements per mitjà de diferents activitats i interaccions.

Amb el nostre treball ens proposem no només aprofundir en el seu coneixement, sinó també experimentar amb les seves possibilitats com a recurs i investigar, més enllà de les iniciatives de la Generalitat, quin és el seu ús als centres educatius.

Aquí teniu un enllaç al nostre quadern d'equip, on anem deixant constància de l'evolució del nostre projecte.

Aprenentatge situat

Avui a UDTIC el grup de l'Anna Díaz, l'Estel Gamisans, l'Alba Mayol i l'Helena Vall ens ha parlat sobre l'Aprenentatge situat. Aquí teniu un enllaç a l'entrada explicativa que van fer al bloc de +3TIC i a la presentació realitzada amb Prezi que ens van passar.

Tal com ens han explicat, l'aprenentatge situat relaciona l'aprenent amb l'entorn i la resta d'aprenents. És significatiu en la mesura que és real i útil. La seva principal característica és que se centra en una sèrie d'estratègies que consiteixen a solucionar problemes reals, analitzar situacions, treballar cooperativament... És un tipus d'aprenentatge que se sustenta en els constructivisme, la comunitat pràctica, el pragmatisme (Dewey)... i sol recórrer bastant a les noves tecnologies (metàfores d'us dels ordinadors).

Així doncs, en relació amb les TIC, podríem dir que aquestes esdevenen un recurs en la mesura que permeten aplicar el coneixement après i integrar-lo en la seva posada en pràctica.

Pel que hem estat parlant posteriorment, hem arribat a la conclusió que aquest aprenentatge està poc present actualment a l'escola. Tots hem estat d'acord en que hem d'intentar que quan ensenyem partim sempre de situacions pràctiques i específiques que demanin buscar una solució, ja que d'aquesta manera els aprenentatges seran significatius. Tanmateix també hem estat tots d'acord en el fet que cal assolir uns continguts i, per tant, tampoc no disposem del temps material per treballar-ho tot així. 

En la meva opinió, penso que tot i que realment potser si que és difícil treballar-ho tot d'aquesta manera, hauríem d'intentar que fos el plantejament de fons de tot el que ens proposem treballar a l'aula, és a dir, buscar sempre situacions on els nens puguin aplicar allò que estan aprenent i, per tant, li donin una utilitat. El nostre objectiu com a mestres mai hauria de ser que els alumnes acumulessin continguts, sinó que els integressin en xarxes de coneixements que els permetessin comprendre, analitzar, reflexionar i intervenir en el món que els envolta. Per això mateix aprendre mai pot ser igual a transmetre i memoritzar, sinó que ha de ser igual a construir, relacionar i aplicar.

Aprenentatge invisible

El grup de la Maria Garcia, la Mónica Gutiérrez, la Tamara Herrera i en Pere Mussoll han començat la seva intervenció fent-nos un pregunta: Som conscients de tot el que aprenem?

Aquest grup ens ha parlat avui sobre el concepte de l'Aprenentatge invisible, un terme que fa referència a tot allò que aprenem sense adonar-nos. Perquè ens féssim una idea, han comparat el nostre aprenentatge global amb un iceberg i ens han explicat que l'aprenentatge invisible correspondria a la part que queda per sota l'aigua, és a dir, al tros més gran. Així, ens han ressaltat la idea que darrere de tot el que aprenem hi ha molts factors dels quals no som conscients i també hi són. Així, podríem dir que és el que anem aprenem sense adonar-nos i fa tant referència tant al mètode com al contingut. Cristobal Cobo i John Moravec el defineix com un aprenentatge de 360º.

Seguint aquesta idea, cal que tinguem clar que aquest aprenentatge és impossible evitar-ho en la mesura que no és intencional ni per part de qui ensenya ni de qui rep l'ensenyament.

Després de la presentació, hem estat parlant que com a metres hem de tenir en compte aquest aprenentatge per ser el màxim de conscients sobre el que fem i el que diem, perque tot ensenya. Un frase que ha dit el professor Xavier Àvila i que penso que resumeix a la perfecció aquesta idea és que l'educació d'alguna manera et surt, la sues.

Pel que fa al paper de l'escola i les TIC, cal que tinguem en compte que els nens no només aprenen allò que ens hem proposat de forma pautada sinó que tot té aprenentatges implícits. Així el mètode que utilitzem per ensenyar uns continguts o els recursos que fem servir, faran que l'alumne aprengui una sèrie d'elements que serien diferents si aquests mètodes o recursos triats fossin uns altres. Un exemple on això es veu molt clar és amb els contes. Si explico un conte on els protagonistes estan en un lloc desconegut i senten apropar-se algú i s'amaguen o es preparen per defensar-se, estic ensenyant de manera subliminal als nens que hem de tenir por d'allò que no coneixem. En canvi, si els protagonistes de la meva història senten apropar-se algú i decideixen sortir a conèixer-lo i es fan amics, la idea que s'emporten els nens pel que fa al desconegut és radicalment diferent.

Així doncs, com a mestres hem de mesurar molt bé les nostres intervencions i aportacions  i, sobretot, cal que siguem coherents amb els que diem i amb la nostra forma d'actuar.

Aquí teniu un enllaç a l'entrada que ha fet aquest grup al bloc de +3TIC.

Aprenentatge significatiu

Avui a UDTIC el grup format per la Paula Antonell, en Xavier Costa, en Josep Fosalba i l'Òscar Garcia ens ha exposat què és l'Aprenentatge significatiu. Aquí teniu l'enllaç a l'entrada de +3TIC i l'enllaç a la presentació que van fer servir.

Com ens han explicat, aquest concepte fa referència a l'aprenentatge que parteix dels coneixements previs dels alumnes i els modifica i amplia. En aquest aprenentatge l'alumne té un paper actiu, ja que ha de connectar allò nou amb allò que ja sap, és a dir, ha de construir el coneixement mitjançant l'assimilació i l'acomodació dels nous conceptes. A més a més, les activitats han de estar contextualitzades i l'alumne ha d'entendre perquè li serveix allò que està aprenent.

Seguint aquesta idea, el paper de l'escola ha de ser apostar pel treball obert, que motivi l'alumne, que guardi relació amb l'entorn, que potenciï la creativitat dels nens...

Quant a les TIC, aquestes són un recurs per reforçar aquesta manera d'entendre l'aprenentatge. Així hem de buscar programes i situacions on els alumnes puguin ampliar el seu coneixement a partir de les seves idees prèvies. Un programa que ens han presentat que presenta aquestes característiques és QUÍDAM de Margarita Fortuny.

Al debat que hem iniciat posteriorment hem estat parlant de la importància del fet que aprendre no és només saber-ho fer, és a dir, adquirir la mecànica, sinó que també cal entendre què fem, com ho fem, perquè ho fem així... Tots hem estat d'acord amb el fet que aquest concepte va lligat a la idea de Zona de Desenvolupament Proper de Vygotski, ja que l'aprenentatge significatiu està situat dins la zona que puc aprendre i només s'aprèn realment en interacció amb els altres i vinculant allò que se sap amb allò nou.

Learning by doing

Avui a UDTIC ens han parlat sobre el Learning by doing, una teoria defensada que afirma que aprenem fent.

Així, tal com ens explicaven, actualment per fer un examen, se'ns demana que memoritzem, però aquest aprenentatge memorístic a la llarga se'ns oblida. En canvi, el que aprenem fent, no se'ns oblida.

En aquesta entrevista d'Eduard Punset a Roger Shank al programa al Programa de TV2 Redes es recull la importància d'aquest nou concepte. Una de les idees claus que prensenta és que educació ha de ser igual a tutoritzar els estudiant en el que fan perquè pugin millorar-ho.

En aquest sentit les TIC han de ser un recurs que ajudi als alumnes en aquest "fer" i els mestres i l'escola els han de guiar en l'ús dels recursos per a poder aprendre, enlloc de donar tant continguts teòrics. L'emfàsi ha d'estar en aprendre a fer.

Després de veure aquest vídeo hem realitzat una petita posada en comú sobre el que hem après de forma pràctica: llegir, escriure, parlar en altres idiomes, experiments als laboratoris, esport/jocs, instruments, cuinar... Hem vist que tots aquests aprenentatges no els hem oblidat i llavors hem iniciat un petit debat petit debat sobre el tema. 

En primer lloc, tots hem estat d'acord amb la necessitat que les classes han de ser més pràctiques, ja que saber la teoria no ens fa necessàriament dominar un tema. En canvi, aprendre fent, ens permet experimentar, equivocar-nos, corregir els nostres errors i millor. Aprendre d'aquesta manera difícilment s'oblida.

Tanmateix també hem convingut que cal que tinguem en compte que tot no es pot aprendre de forma pràctica i que les escoles avui en dia no saben com fer-ho, ja sigui per faltes de recursos, espai... 

En la nostra opinió, les escoles no opten gaire per aquest mètode perquè els és més complicat saber exactament què ha après cada alumne i perquè realment l'organització i els mitjans són un problema. Pel que fa a aquest últim punt, creiem que una possible solució seria fer més sortides o aprofitar les pròpies experiències dels alumnes per acostar una mica més la pràctica a les aules. 

Així, tots hem estat d'acord en que és necessari un canvi el les metodologies si realment volem que els aprenentatges que fan els nostres alumnes siguin reals.

Eduació formal, no formal i informal

Des de l'assignatura d'UDTIC ens hem decidit treballar sobre diferents elements que cal tenir en compte quan parlem d'aprenentatge. Al nostre grup ens han proposat treballar l'aprenentatge formal i informal, i nosaltres hem decidit incloure també en la nostra recerca l'aprenentatge no formal. En aquesta entrada al bloc de +3TIC podeu veure els resultats de la nostra cerca.

Després del debat dut a terme a classe a ran de la nostra presentació, penso que com a mestres és important que tinguem en compte el fet que els nens viuen en un context i que tot educa. Des de fa molts anys el coneixement ja no està només dins les quatre partes de l'escola, sinó que és a tot arreu i l'escola no pot ser aliena a aquest fet. Els nens van pel carrer i llegeixen anuncis, veuen com es comporten els altres, aprenen de com actuen les persones que els envolten, respiren una sèrie de valors a casa, quan s'entrenen amb l'equip...

Així doncs, com a mestres, cal que tinguem present aquesta realitat i adaptem la nostra intervenció al que viuen els nens, per tal que la seva educació sigui el màxim de global possible. Un bon exemple que ha aportat una companya de classe és el cas d'una mestra que mirava les sèries que seguien els nens de la classe per poder parlar posteriorment amb ells sobre el que passava. També cal que tinguem cura del que diem, de com ens comportem i del material que fem servir, ja que els nostres alumnes també ho perceben i, per tant, n'aprenen. No podem oblidar que per a ells som models de conducta i, per tant, hem de ser el millor exemple.