El codi oral i el codi escrit

Avui a COED hem treballat les diferències entre el codi escrit i el codi oral i la relació que s'estableix entre ambdós canals a partir del fragment Descriure escriure (1987) de Daniel Cassany.

Pel que fa la primer punt, hem vist que els codis oral i escrit presenten diferències del tipus contextual i textual i que, per dominar-los, cal conèixer les característiques pròpies de cadascun dels codis en els aspectes anteriors.

Les característiques contextuals són les que fan referència al context, l'espai, el temps... Hem vist, també, que no existeixen situacions comunicatives exclusives de l'oral o l'escrit, però les principals diferències són les següents:

• Mentre en el canal oral el receptor comprèn el missatge amb l'oïda (canal auditiu), en el canal escrit el receptor llegeix el text amb els ulls (canal visual). Així el canal escrit té una capacitat de transmissió superior que l'oral.
  

• Mentre al canal el receptor percep successivament els diferents signes del text (procés serial), al canal escrit el receptor percep tots els signes de text simultàniament (procés holístic).
  

• Mentre al canal oral la comunicació és espontània (l'emissor no pot rectificar i el receptor ha de comprendre en el moment), al canal escrit és elaborada (l'emissor pot corregir el text i el receptor tria quan i com ho vol llegir).
  

• Mentre al canal oral la comunicació és immediata en el temps i l'espai, al canal escrit és diferida.
  

• Mentre al canal oral la comunicació és efímera (el sons són perceptibles el temps que duren en l'espai), al canal escrit és duradora (les lletres perduren i permeten el registre dels fets).
  

• Mentre el canal oral utilitza molts codis no verbals (65%), el canal escrit n'utilitza pocs.
  

• Mentre al canal oral hi ha interacció durant l'emissió (l'emissor percep la reacció del receptor i pot variar el seu discurs), al canal escrit no.

• Mentre al canal oral el context extralingüístic té un paper important, a canal escrit no.

Les característiques textuals es concreten en l'adequació, la coherència, la cohesió i la gramàtica. Les principals diferències entre el codi oral i l'escrit són:

• Pel que fa a l'adequació, al canal oral hi ha tendència a marcar la procedència dialectal, el grau de formalitat és baix i els propòsits solen ser subjectius. Al canal escrit, en canvi, existeix certa tendència a neutralitzar les marques de procedència, el grau de formalitat és alt i els propòsits són objectius.

• Pel que fa a la coherència, al canal oral la selecció de la informació és menys rigorosa i els textos són més redundants, tenen una estructura més oberta i menys estereotipada. Al cana escrit, la selecció de la informació és molt precisa i els textos són poc redundants, tenen una estructura tancada i força estereotipada.

• Pel que fa a la cohesió, al canal oral, els textos són menys gramaticals, contenen molts elements paralingüístics, apareixen amb freqüència referències exofòriques i el llenguatge no verbal té molta importància. El canal escrit, en canvi, és més gramatical, presenta pocs elements paralingüístics, utilitza referències endofòriques i el codi no verbal té poca importància.

• Pel que fa a la gramàtica, trobem diferències a nivell fonològic, morfològic, sintàctic i lèxic.

• A nivell fonològic, el canal oral incorpora formes pròpies dels usos espontanis, mentre que el canal escrit no.
  

• A nivell morfològic, al canal oral es fan servir solucions poc formals, mentre que al canal escrit s'utilitzen solucions formals.
  

• A nivell sintàctic, al canal oral les estructures son més simples, hi ha freqüència alta d'anacoluts i frases inacabades, l'ordre dels elements de l'oració es variable i les el·lipsis són freqüents. Al canal escrit les estructures són més complexes i desenvolupades, hi ha absència d'anacoluts i frases inacabades, l'ordre és més estable i les el·lipsis són menys freqüents.

• A nivell lèxic, el canal oral no està marcat formalment, hi ha pocs mots amb significats específics, apareix repetició lèxica i s'utilitzen mots jòquer, tics lingüístics, mots paràsit, mots crossa i onomatopeies. El canal escrit, en canvi, està marcat formalment, hi ha molts mots amb significats específics, elimina la repetició lèxica, s'utilitzen mots equivalents i precisos i no s'utilitzen mots jòquer, tics lingüístics, mots paràsit, mots crossa i onomatopeies.

Quant a la relació que existeix entre el canal oral i l'escrit, hem vist que aquesta ha estat concebuda de diferents maneres al llarg de la història.

Des de l'òptica de la didàctica, trobem tres models: l'escrit tradicional, on l'escrit és l'objecte exclusiu de l'aprenentatge i la llengua es presenta monolítica i neutra; l'escrit com a codi segon, on l'oral és primordial i l'única raó de ser de l'escrit és representar l'oral; i l'escrit, llengua, que considera que l'oral i l'escrit són dos codis diferents i autònoms que vehiculen la mateixa llengua. Vigner recolza aquesta última opció.

Des de l'òptica psciolingüística també trobem tres models: el model depenent o tradicional, que considera l'oral com la manifestació primera i principal del llenguatge i l'escrit com la seva transcripció gràfica; el model independent, que considera que l'oral i l'escrit són dues de les possibles manifestacions del llenguatge; i el model equipol·lent, que considera que l'oral i l'escrit tenen característiques estructurals comunes i desenvolupen funcions complementàries. Scinto recolza aquest model.

Així, com hem comentat a classe, tant Vigner com Scinto defensen l'autonomia de l'escrit respecte l'oral: l'escrit no necessita de l'oral per expressar i comunicar idees i tots dos han de tenir un tracte equilibrat i independent en l'aprenentatge de la llengua.

Com a conclusió, podem establir que l'escrit és un codi independent de l'oral. Comparteixen característiques estructural, però realitzen funcions diferents i complementàries.

Les propietats textuals

Avui l'Imma, a COED, ens ha explicat que les propietats del text són les qualitats que té un escrit o discurs quan actua amb eficàcia en una situació comunicativa. Aquestes característiques poden ser descriptives o prescriptives.

Les propietats descriptives són aquelles que analitzen i expliquen el funcionament d'algun aspecte lingüístic. Són la coherència, la cohesió i l'adequació.

• La coherència és la propietat textual que selecciona la informació rellevant de la que no ho és i estableix una relació lògica entre les diferents parts del text, tenint en compte la seva estructura.
  

• La cohesió és la propietat del text relacionada amb l'expressió. Es manifesta en les relacions i vincles que s'estableixen entre els diferents elements o parts del discurs i que permeten al lector o a l'oient interpretar-los amb eficàcia. S'estableix per mitjà de connectors, pronoms, sinònims, el·lipsis de subjectes...
  

• L'adequació és la propietat textual que marca el grau d'adaptació d'un text a la seva situació comunicativa, tenint en compte la varietat dialectal i el registre.
  

Les propietats prescriptives són les característiques que determinen les normes d'ús. Són la correcció i la variació.

• La correcció és la propietat del discurs que es reflecteix a la norma explícita d'ús en una comunitat lingüística.
  

• La variació és la propietat textual que es refereix a la qualitat dels trets estilístics i expressius d'un discurs d'acord amb determinats valors socials.

L'Imma ens ha comentat que estudiaríem aquestes propietats des d'un punt de vista contextual i de d'un punt de vista textual i ens ha explicat aquest apartat a partir del fragment de Descriure escriure (1987) de Daniel Cassany.

Va de mestres

Des del seminari ens han proposat la lectura del llibre "Va de mestres" de Jaume Cela i Juli Palou. Després de llegir-lo havíem de triar un fragment, comentar-lo i explicar el perquè de la nostra tria.

En primer lloc vull deixar constància de com m'ha agradat aquest llibre. M'ha semblat molt útil, ja que en ell apareixen molts consells sobre com fer de mestre i com funcionen les aules en la realitat, però sobretot m'ha semblat un llibre molt dolç i ple d'esperança. M'explico: dolç perquè esta escrit des de la tendresa del record d'aquells que ja exerceixen i miren enrere, i ple d'esperança perquè els autors dipositen en nosaltres la confiança que, com a bons mestres que esperen que serem, continuem amb la tasca de crear una escola i una educació cada dia millors per tal d’acompanyar els nens als llarg d’aquest camí de la millor manera possible.

En segon lloc, dir-vos que m'ha costat molt triar un fragment. Hi ha tants punts essencials, tantes coses a tenir en compte, a recordar quan siguem mestres, que no he estat capaç de triar la més important, la més cabdal de totes. Per això m'he decantat per triar un capítol que em va emocionar quan el vaig llegir. El capítol es diu No tinguis por de tenir por (pàg. 23). En principi havíem de transcriure el fragment triat, però com que em quedo amb el capítol sencer, en faré un resum:

En el capítol que he triat els autors ens expliquen que no hem de tenir por de ser mestres, que no es tracta de ser el mestre que més sap o el que més fa riure o el més innovador. Ens expliquen que només cal fer tres coses per ser un bon mestre: mirar si quan arriben a l'escola porten l'esmorzar i la roba necessària, intuir si necessiten un petó a la galta i obrir el seu interès cap a les coses del nostre món. I desprès, és clar, actuar en conseqüència. Diuen que si aprenem a fer bé aquestes tres accions esdevindrem mestres en qui es podrà confiar, que són justament aquests mestres els que mai no s'obliden. Després expliquen que per a un mestre no hi ha res tan apassionant com rebre la visita d'un exalumne. Que omple de goig veure com ha avançat i on ha arribat; si per un casual les coses no li estan anat bé, apareix en el mestre una mena de neguit i el desig que tot s'arregli el més aviat possible. Diuen que amb la visita t'adones que una part de la seva manera de ser, de la seva intel·ligència i de la seva felicitat te la deuen a tu, de la mateixa manera que part de la teva manera de fer, de la teva intel·ligència i de la teva felicitat les deus a tots els nens i nenes amb qui has estat. Per últim, acaben constatant que en la professió de mestre la il·lusió i l'optimisme són imprescindibles, perquè cal que tinguem present que els fruits els recollirem al cap del temps i que no sempre serem cridats a festa de la sembra.

He triat aquest fragment perquè, com he dit abans, m’ha emocionat. És una d’aquelles coses que ja saps, però que arriba un dia en què, de sobte, adquireixen sentit. Quan estava a l’escola i venia algun exalumne els professors sempre feien el mateix comentari: “quina il·lusió!”. Ens explicaven que com a professor el millor que et pot passar és que et vinguin a veure els teus exalumnes, perquè això vol dir que vas fer bé la teva feina. Com a alumne ho escoltes i entens les paraules, però no allò que volen dir, el seu significat més profund. Ara, com a exalumne, de tant en tant em deixo “caure” per l’escola per saludar els meus antics mestres. Hi ha alguna cosa que em porta a fer-ho, és com una necessitar d’anar a donar-los les gràcies per tot el que han fet durant tots els anys que han estat al meu costat. I quan vaig a l’escola i els trobo, i els explico com em van les coses i què estic fent i parlem del pas del temps i de les anècdotes de classe, veus en les seves cares un somriure i una espècie de lluentor als ulls, orgullosos de veure fins on has arribat. I quan marxes i t’acomiades promets passar-t’hi de tant en tant i tenir-los informats d’allò que fas i ells et diuen que per qualsevol cosa que necessitis, qualsevol, ells hi seran. I saps que és veritat.

La descripció

Avui a classe de COED hem treballat la descripció a partir de les cançons El gripau blau d'Ara va de bo, Lila de Whiskyn's, Pedro Navaja de Gato Pérez, Com un puny de Raimon i Nit de Sant Joan de Sisa. A més també hem fet una passeig virtual per l'obra de Joan Brossa i hem vist l'spot de la campanya d'estiu 2009 d'Estrella Damm Summercat.

A més l'Imma ens ha repartit un dossier sobre la descripció, on podem veure aquesta tècnica aplicada en:

• la novel·la (El carrer estret de Josep Pla, Els homes que no estimaven les dones d'Stieg Larsson i La tramuntana dins El geni del país de Josep Pla).
  

• l'assaig (Salvador Espriu vist per Josep M. espinas a Relacions Particular, Salvador Espriu vist per Baltasar Porcel a Grans catalans d'ara i Xesco Boix vist per Lluís M. Panyella a www.labicicleta.cat/xescoboix2.htm
  

• el conte (Abiyoyo, explicat i cantat per Xesco Boix)
  

Pel que fa al contingut teòric, després de la sessió d'avui podem definir la descripció com un mode d'organització del discurs que pretén representar lingüísticament tots els aspectes de la realitat, dels més concrets als més abstractes.

Com hem vist a partir dels diferents exemples, en la major part dels textos, la descripció sol aparèixer combinada amb altres seqüències, i el to pot ser més o menys objectiu,depenent de la situació comunicativa i del propòsit de l'intercanvi. Així, podem distingir dues classes de descripció: l'objectiva i la subjectiva.

En la descripció objectiva l'autor adopta una actitud imparcial i es limita a descriure am la major objectivitat i precisió. Aquest tipus de descripció és pròpia dels textos acadèmics i científics. En la descripció subjectiva l'autor reflecteix el que li suggereix personalment el que està descrivint. Conté una gran càrrega subjectiva i sol tenir una finalitat estètica.

Pel que fa a l'estructura, en una descripció ordenada es presenta, en primer lloc, el tema o l'objecte, en segon lloc, se'l caracteritza, i per últim s'el relaciona amb el món exterior.

Per a elaborar una descripció cal seleccionar minuciosament les paraules precises que ens permetin imaginar l'objecte que ens disposem a descriure. Tota descripció està condicionada pel context en que apareix la comunicació i va orientada pel propòsit del text. Així, mentre a les descripcions subjectives trobem comparacions, metàfores, abundants adjectius i substantius i valoracions, a les objectives trobem una terminologia més específica.

Per últim, entre les tècniques descriptives trobem els sintagmes nominals àmpliament adjectivats, els verbs en present o imperfecte d'indicatiu i paraules que descriuen impressions sensorials. Els textos descriptius inclouen terminologia específica, definicions, enumeracions i recurssos expressius com metàfores, metonímies, personificacions i al·literacions.

L'activitat d'avui m'ha semblat molt interessat, ja que hem pogut veure la descripció en diferents contextos lingüístics. Han estat una pena però, els problemes que hem tingut amb l'àudio, els quals han endarrerit l'inici de la classe i han dificultat la comprensió de les cançons.

Les habilitats lingüístiques

Avui l'Imma a classe de COED ens ha parlat sobre les quatre habilitats lingüístiques (llegir, escriure, parlar i escoltar) que un usuari de qualsevol llengua ha de dominar per poder-se comunicar amb eficiència en totes les situacions possibles. Com hem vist a classe, les podríem dividir per codi (parlar – escoltar/ llegir - escriure) o segons si som l’emissor (parlar – escriure) o el receptor (llegir – escoltar).

Llegir és el procés a través del qual es comprèn un text escrit. Llegir = comprendre. Aquesta deficició implica, en primer lloc, que llegir és un procés actiu perquè qui llegeix ha de construir el significat del text: el significat que un escrit té per a qui el llegeix no és una rèplica del significat que l’autor va voler donar-li, sinó que és una construcció pròpia: depèn dels objectius i del context.

En segon lloc, implica que llegir és aconseguir un objectiu, ja que sempre llegim per algun motiu i, per tant, l’objectiu sempre guia la lectura.

En tercer lloc, podem extreure que llegir és un procés d’interacció entre qui llegeix i el text. Qui llegeix ha de fer-se seu el text, relacionant-lo amb allò que ja sap, i ha d’adaptar-se al text transformat els seus coneixements previs en funció del que li aporta el text.

Per últim, aquesta definició també ens mostra que llegir és implicar-se en un procés de predicció i inferència continu. Qui llegeix formula una hipòtesi sobre el significat del text que llegirà i també de les seves parts mentre va llegint. A mesura que va llegint, el lector va verificant o refutant aquestes hipòtesis que s’havia creat.

Escriure és el procés mitjançant el qual es produeix un text significatiu.

Parlar és expressar el nostre pensament mitjançant el llenguatge articulat, de forma coherent i clara, amb correcció i adequació a la situació comunicativa.

Escoltar és comprendre un missatge a partir d’engegar tot un procés cognitiu de construcció del significat i d’interpretació d’un missatge pronunciat oralment. Saber escoltar demana un paper actiu i participatiu, demana respecte per part de l’emissor i les seves idees, demana ser objectiu per intentar entendre que ens diu l’altre. Un bon oient sap descobrir els objectius, els propòsits de l’orador i les idees principals del missatge i sap reaccionar al missatge i parlar quan acaba l’orador.

La competència comunicativa

Avui a COED hem parlat sobre la competència comunicativa. Tal i com ens ha explicat l'Imma, utilitzar i/ o aprendre una llengua implica conèixer el codi i adquirir tota una sèrie d’habilitats que orienten sobre com usar-lo en les diferents ocasions de comunicació que es produeixen a l’entorn de qui parlen.

Des de petits aprenem la gramàtica de la llengua i els seus registres. Som capaços de formar part de diverses situacions comunicatives i d’avaluar la nostra participació i la d’altres (saber quan parlar i quan callar).

Aquesta competència, segons Loayza, és integral, ja que inclou actituds, valors i motivacions. L’adquisició d’aquesta capacitat ha d’estar lligada a una experiència social, a unes necessitats i a una acció.

La competència comunicativa, segons Gumperz i Hymes, compren el que un parlant-oient ha de saber per comunicar-se de manera eficaç, és a dir, són el conjunt de normes que es van adquirint al llarg de la socialització.

Aquesta competència exigeix saber utilitzar la llengua i saber situar-se en el context comunicatiu

La competència comunicativa es manifesta tant en els sistemes primaris com en els secundaris. Els sistemes primaris són els de comunicació quotidiana i serveixen per a l’intercanvi comunicatiu. Els sistemes secundaris són de major elaboració i complexitat, ja que es produeixen en esferes de més elaboració cultural.

Així, segons Gumperz i Hymes (1972) la competència comunicativa és el terme general per definir la capacitat comunicativa d’una persona, capacitat que abraça el coneixement de la llengua i l’habilitat per utilitzar-la. L’adquisició d’aquesta competència es configura a partir de l’experiència social, les necessitats i motivacions.

Els components de la competència comunicativa són:

• Competència lingüística/ gramatical: fa referència al domini del codi lingüístic.
  

• Competència sociolingüística: fa referència a les regles socioculturals d’ús. S’ocupa de la situació comunicativa.

• Competència discursiva: fa referència a l’habilitat de produir i interpretar diferents tipus de discursos i interpretar i produir textos coherents i cohesionats.
  

• Competència estratègica: fa referència a l’habilitat d’utilitzar estratègies de comunicació verbal i no-verbal per millorar l’efectivitat de la comunicació o compensar les interrupcions.

El lenguaje y las lenguas - Tuson, J

Des de l'assignatura de COED ens han proposat la lectura del capítol El lenguage y las lenguas del llibre de Tuson Lingüística (1984).

En aquest capítol Tuson exposa que tots els éssers humans ens comuniquen per mitjà d’una o altra llengua i que, per tant, la humanitat té la capacitat del llenguatge, un mitjà de comunicació i expressió diferent a qualsevol altre. Justifica aquesta idea afirmant que és diferent no només quantitativament, sinó que també qualitativament, ja que s’organitza a diferents nivells i a més comporta creativitat.

Així Tuson afirma que només els éssers humans disposem d’un instrument que ens permet l’expressió verbal d’un nombre il·limitat de coses i que ens fa possible al·ludir a aquestes en la seva absència (parla desplaçada).

Per últim, l’autor enumera els elements que per a ell defineixen el llenguatge de manera general. Aquests elements són:

• El llenguatge i l’organització de l’entorn: el llenguatge és l’eina que ens permet reduir i ordenar les percepcions de l’entorn.
  

• El llenguatge i el pensament: el llenguatge és un element bàsic en la construcció del pensament i, particularment, permet el discurs abstracte a diferents nivells.
  

• El llenguatge i la memòria: el llenguatge és el suport indispensable de la memòria, tant individual com col·lectiva. És el que ens permet transmetre coneixements i no haver de començar de zero cada cop.
  

• El llenguatge i l’autoexpressió: el llenguatge ens permet l’autoexpressió (diàleg amb nosaltres mateixos) i la reflexió sobre la nostra pròpia experiència.
  

• El mitjà més extens: el llenguatge és el mitjà de comunicació per excel·lència. Podem passar les imatges a paraules però el mateix a l’inversa provocaria una pèrdua de significat.

Així, el llenguatge és el mitjà de comunicació més extens que tenim. És el factor bàsic que ens constitueix com a ésser humans i presenta totes les característiques anteriors.