La descripció

Avui a classe de COED hem treballat la descripció a partir de les cançons El gripau blau d'Ara va de bo, Lila de Whiskyn's, Pedro Navaja de Gato Pérez, Com un puny de Raimon i Nit de Sant Joan de Sisa. A més també hem fet una passeig virtual per l'obra de Joan Brossa i hem vist l'spot de la campanya d'estiu 2009 d'Estrella Damm Summercat.

A més l'Imma ens ha repartit un dossier sobre la descripció, on podem veure aquesta tècnica aplicada en:

• la novel·la (El carrer estret de Josep Pla, Els homes que no estimaven les dones d'Stieg Larsson i La tramuntana dins El geni del país de Josep Pla).
  

• l'assaig (Salvador Espriu vist per Josep M. espinas a Relacions Particular, Salvador Espriu vist per Baltasar Porcel a Grans catalans d'ara i Xesco Boix vist per Lluís M. Panyella a www.labicicleta.cat/xescoboix2.htm
  

• el conte (Abiyoyo, explicat i cantat per Xesco Boix)
  

Pel que fa al contingut teòric, després de la sessió d'avui podem definir la descripció com un mode d'organització del discurs que pretén representar lingüísticament tots els aspectes de la realitat, dels més concrets als més abstractes.

Com hem vist a partir dels diferents exemples, en la major part dels textos, la descripció sol aparèixer combinada amb altres seqüències, i el to pot ser més o menys objectiu,depenent de la situació comunicativa i del propòsit de l'intercanvi. Així, podem distingir dues classes de descripció: l'objectiva i la subjectiva.

En la descripció objectiva l'autor adopta una actitud imparcial i es limita a descriure am la major objectivitat i precisió. Aquest tipus de descripció és pròpia dels textos acadèmics i científics. En la descripció subjectiva l'autor reflecteix el que li suggereix personalment el que està descrivint. Conté una gran càrrega subjectiva i sol tenir una finalitat estètica.

Pel que fa a l'estructura, en una descripció ordenada es presenta, en primer lloc, el tema o l'objecte, en segon lloc, se'l caracteritza, i per últim s'el relaciona amb el món exterior.

Per a elaborar una descripció cal seleccionar minuciosament les paraules precises que ens permetin imaginar l'objecte que ens disposem a descriure. Tota descripció està condicionada pel context en que apareix la comunicació i va orientada pel propòsit del text. Així, mentre a les descripcions subjectives trobem comparacions, metàfores, abundants adjectius i substantius i valoracions, a les objectives trobem una terminologia més específica.

Per últim, entre les tècniques descriptives trobem els sintagmes nominals àmpliament adjectivats, els verbs en present o imperfecte d'indicatiu i paraules que descriuen impressions sensorials. Els textos descriptius inclouen terminologia específica, definicions, enumeracions i recurssos expressius com metàfores, metonímies, personificacions i al·literacions.

L'activitat d'avui m'ha semblat molt interessat, ja que hem pogut veure la descripció en diferents contextos lingüístics. Han estat una pena però, els problemes que hem tingut amb l'àudio, els quals han endarrerit l'inici de la classe i han dificultat la comprensió de les cançons.

Les habilitats lingüístiques

Avui l'Imma a classe de COED ens ha parlat sobre les quatre habilitats lingüístiques (llegir, escriure, parlar i escoltar) que un usuari de qualsevol llengua ha de dominar per poder-se comunicar amb eficiència en totes les situacions possibles. Com hem vist a classe, les podríem dividir per codi (parlar – escoltar/ llegir - escriure) o segons si som l’emissor (parlar – escriure) o el receptor (llegir – escoltar).

Llegir és el procés a través del qual es comprèn un text escrit. Llegir = comprendre. Aquesta deficició implica, en primer lloc, que llegir és un procés actiu perquè qui llegeix ha de construir el significat del text: el significat que un escrit té per a qui el llegeix no és una rèplica del significat que l’autor va voler donar-li, sinó que és una construcció pròpia: depèn dels objectius i del context.

En segon lloc, implica que llegir és aconseguir un objectiu, ja que sempre llegim per algun motiu i, per tant, l’objectiu sempre guia la lectura.

En tercer lloc, podem extreure que llegir és un procés d’interacció entre qui llegeix i el text. Qui llegeix ha de fer-se seu el text, relacionant-lo amb allò que ja sap, i ha d’adaptar-se al text transformat els seus coneixements previs en funció del que li aporta el text.

Per últim, aquesta definició també ens mostra que llegir és implicar-se en un procés de predicció i inferència continu. Qui llegeix formula una hipòtesi sobre el significat del text que llegirà i també de les seves parts mentre va llegint. A mesura que va llegint, el lector va verificant o refutant aquestes hipòtesis que s’havia creat.

Escriure és el procés mitjançant el qual es produeix un text significatiu.

Parlar és expressar el nostre pensament mitjançant el llenguatge articulat, de forma coherent i clara, amb correcció i adequació a la situació comunicativa.

Escoltar és comprendre un missatge a partir d’engegar tot un procés cognitiu de construcció del significat i d’interpretació d’un missatge pronunciat oralment. Saber escoltar demana un paper actiu i participatiu, demana respecte per part de l’emissor i les seves idees, demana ser objectiu per intentar entendre que ens diu l’altre. Un bon oient sap descobrir els objectius, els propòsits de l’orador i les idees principals del missatge i sap reaccionar al missatge i parlar quan acaba l’orador.

La competència comunicativa

Avui a COED hem parlat sobre la competència comunicativa. Tal i com ens ha explicat l'Imma, utilitzar i/ o aprendre una llengua implica conèixer el codi i adquirir tota una sèrie d’habilitats que orienten sobre com usar-lo en les diferents ocasions de comunicació que es produeixen a l’entorn de qui parlen.

Des de petits aprenem la gramàtica de la llengua i els seus registres. Som capaços de formar part de diverses situacions comunicatives i d’avaluar la nostra participació i la d’altres (saber quan parlar i quan callar).

Aquesta competència, segons Loayza, és integral, ja que inclou actituds, valors i motivacions. L’adquisició d’aquesta capacitat ha d’estar lligada a una experiència social, a unes necessitats i a una acció.

La competència comunicativa, segons Gumperz i Hymes, compren el que un parlant-oient ha de saber per comunicar-se de manera eficaç, és a dir, són el conjunt de normes que es van adquirint al llarg de la socialització.

Aquesta competència exigeix saber utilitzar la llengua i saber situar-se en el context comunicatiu

La competència comunicativa es manifesta tant en els sistemes primaris com en els secundaris. Els sistemes primaris són els de comunicació quotidiana i serveixen per a l’intercanvi comunicatiu. Els sistemes secundaris són de major elaboració i complexitat, ja que es produeixen en esferes de més elaboració cultural.

Així, segons Gumperz i Hymes (1972) la competència comunicativa és el terme general per definir la capacitat comunicativa d’una persona, capacitat que abraça el coneixement de la llengua i l’habilitat per utilitzar-la. L’adquisició d’aquesta competència es configura a partir de l’experiència social, les necessitats i motivacions.

Els components de la competència comunicativa són:

• Competència lingüística/ gramatical: fa referència al domini del codi lingüístic.
  

• Competència sociolingüística: fa referència a les regles socioculturals d’ús. S’ocupa de la situació comunicativa.

• Competència discursiva: fa referència a l’habilitat de produir i interpretar diferents tipus de discursos i interpretar i produir textos coherents i cohesionats.
  

• Competència estratègica: fa referència a l’habilitat d’utilitzar estratègies de comunicació verbal i no-verbal per millorar l’efectivitat de la comunicació o compensar les interrupcions.

El lenguaje y las lenguas - Tuson, J

Des de l'assignatura de COED ens han proposat la lectura del capítol El lenguage y las lenguas del llibre de Tuson Lingüística (1984).

En aquest capítol Tuson exposa que tots els éssers humans ens comuniquen per mitjà d’una o altra llengua i que, per tant, la humanitat té la capacitat del llenguatge, un mitjà de comunicació i expressió diferent a qualsevol altre. Justifica aquesta idea afirmant que és diferent no només quantitativament, sinó que també qualitativament, ja que s’organitza a diferents nivells i a més comporta creativitat.

Així Tuson afirma que només els éssers humans disposem d’un instrument que ens permet l’expressió verbal d’un nombre il·limitat de coses i que ens fa possible al·ludir a aquestes en la seva absència (parla desplaçada).

Per últim, l’autor enumera els elements que per a ell defineixen el llenguatge de manera general. Aquests elements són:

• El llenguatge i l’organització de l’entorn: el llenguatge és l’eina que ens permet reduir i ordenar les percepcions de l’entorn.
  

• El llenguatge i el pensament: el llenguatge és un element bàsic en la construcció del pensament i, particularment, permet el discurs abstracte a diferents nivells.
  

• El llenguatge i la memòria: el llenguatge és el suport indispensable de la memòria, tant individual com col·lectiva. És el que ens permet transmetre coneixements i no haver de començar de zero cada cop.
  

• El llenguatge i l’autoexpressió: el llenguatge ens permet l’autoexpressió (diàleg amb nosaltres mateixos) i la reflexió sobre la nostra pròpia experiència.
  

• El mitjà més extens: el llenguatge és el mitjà de comunicació per excel·lència. Podem passar les imatges a paraules però el mateix a l’inversa provocaria una pèrdua de significat.

Així, el llenguatge és el mitjà de comunicació més extens que tenim. És el factor bàsic que ens constitueix com a ésser humans i presenta totes les característiques anteriors.